Aquests sis dies de permís que finalitzen el proper dilluns 24 a les 5
de la tarda, moment en el que tornaré a entrar a Zuera, han representat
per a mi, molt més del que em pensava, encara que ho sospitava.
El
més important ha estat el poder passar aquests dies al costat de la meva
estimada companya i esposa, Marta, la dona a la que mai, però mai,
podré agrair ni recompensar el gran,
enorme sacrifici que ha fet. Ha patit de valent una situació en la que
ens hem trobat, de forma sobtada, que va començar el 23 de desembre de
2012, que va saber per una telefonada d’un guàrdia civil de Ceuta,
gairebé a les 10 de la nit, en la que de forma freda, sense cap
sentiment, li comunicava que havia estat detingut per un delicte contra
la salut pública. Una telefonada de menys de 3 minuts.
Tots i totes
heu estat al cas per la feina que ha fet, per la forma que ha portat tot
aquest afer, amb molta pena, amb molt patiment, amb moltes llàgrimes
vessades, amb dolor, no tan sols del cos sinó de l’ànima, amb
indignació, amb, amb, amb...
En el decurs d’aquests 14 mesos que he
quedat incomunicat hem parlat per telèfon i ens hem posat al dia, del
dia a dia de cadascú, de què anava succeint a casa, al seu entorn, dels
seus neguits, del seu dolor, en telefonades de 5 minuts cadascuna i amb
un màxim de 10 setmanals.
Ens vàrem retrobar, personalment, el dia
del judici a Ceuta. Mentre un policia nacional m'acompanyava a la sala,
emmanillat, la vaig veure en un banc del passadís, amb el seu somriure
habitual i quan els nostres ulls es van creuar, vaig veure que estava
molt guapa, amb els ulls expressius com sempre. Ens vàrem enviar
mútuament un “t’estimo”, un petó, però res més. No ens podíem acostar ja
que ella era testimoni i jo l’encausat. Aquells segons, van ser els mes
llargs i curts que mai he viscut, però el suficientment importants com
per recuperar les energies per entrar en la sala en la que m’esperaven
la jutgessa, la fiscal, periodistes, molta gent i la meva advocada, en
la que se celebraria el judici per demostrar la meva innocència.
A
partir d’aquells moments, el mon em va tornar a caure al damunt, vaig
haver de respondre una bateria de preguntes, vaig sentir calfreds en
veure la fredor d’aquell acte, fins que va arribar el moment que ella,
Marta, entrava per declarar, respondre més preguntes. Va seure en un
banc, al costat, separats per un metre. Ens vàrem mirar, ens vàrem
enviar un altre petó i un somriure. No entraré en es detalls del
judici.
En acabar, vàrem sortir i el policia ens va deixar estar
plegats uns 20 minuts, sense manilles. Uns 20 minuts que van semblar una
eternitat per ambdós, que ens va permetre abraçar-nos. Ens volíem
explicar un munt de coses, parlàvem ràpid per aprofitar aquells minuts,
ens vàrem besar molts cops, ens tornàvem a abraçar, fins que ens van
separar perquè a mi m’emmanillaven de nou i ens havíem d’allunyar. Vaig
tornar cap a la presó.
Han anat passant els dies, però el 6 d’agost
de 2013, uns bons amics, la van portar a Zuera i vàrem estar plegats
dues hores. Com ens va succeir abans, en aquell temps ens ho volíem
explicar tot. Us haig de confessar que van ser les dues hores més
intenses de la meva vida, de les nostres vides.
Ja no ens hem
tornat a veure fins el passat dimarts 18 de febrer de 2014 quan desprès
de creuar un nombre indeterminat de portes vaig arribar a la sortida.
Allà era ella, Marta, amb el seu riure habitual, amb els seus ulls.
No sabia com seria la meva tornada, breu, a Sant Cugat. Tenia dubtes de
la reacció de les persones encara que coneixia per Marta que la
solidaritat, el suport de les persones del nostre primer entorn era
impensable, però ho era també del segon entorn, del tercer i així fins
arribar a punts molt llunyans de casa nostra. La realitat viscuda ja la
coneixeu pels comentaris que he anat deixant a Facebook i a Twitter. Sou
tots i totes extraordinaris, incondicionals, brillants. No cal
m’estengui molt perquè les mostres d’afecte rebudes són en aquests
espais oberts que abans he indicat.
Sí que vull dir-vos que quan
Marta i jo vàrem decidir unir les nostres vides fa ja quasi vint anys,
estava plenament enamorat i l’estimava moltíssim. Llavors creia que era
la dona ideal, amb caràcter, ferma, amb idees, alegre. El decurs del
temps viscut plegats m’ho ha confirmat molt més i això em feia
estimar-la més, més i més. Ara, amb el que tenim, això queda curt. M’ha
demostrat que mereix molt més, que encara haig de fer molt més per ella,
que l’haig d’estimar molt més i així és. Als meus 64 anys torno a estar
enamorat com mai, sense haver-ho deixat d’estar. Com si aquesta
situació pogués créixer, que no sé si hi ha graus d’enamorament, però us
confesso que el meu és el màxim.
Marxo, marxaré dilluns, amb una
il•lusió renovada, recarregada, amb força energia perquè en breu tornaré
a repetir aquesta experiència, en la que tornaré a gaudir de 6 dies
més. Aquesta finestra que no queda tancada m’ha aportat aire fresc i
renovat que he respirat aquests dies. He rebut una injecció de
vitalitat, d’amor incondicional, d’amistat, d’emocions, de suport. He
vist els ulls de moltes persones com humitejaven, he rebut les
vibracions en les abraçades, he rebut molt, molt. I també l’amor i
l’estimació de la persona a la que vaig estimar, estimo i estimaré com
mai, com no podeu arribar a pensar, Marta.
Potser hi ha qui pensi
que les meves paraules són tan sols pel que ara mateix ens pertorba,
però no ho creieu pas. Ens hem estimat des de sempre i els que ens
coneixeu, ho sabeu. Però ara, avui, ho he volgut explicar. Ho he volgut
llençar als quatre vents perquè arribi arreu el mon i molt més. Quan
Marta i jo ens vàrem conèixer, ara ja fa 22 anys, ja si podia veure que
arribaríem a bon port com ha sigut. Confirmo la frase aquella: “Darrera
un home important hi ha una gran dona”. En el meu cas no sóc pas
important però sí tinc una gran dona que a més és important.
No
deixaré d’agrair a tothom el seu esforç, el suport, l’escalf, les
paraules en els moments adequats. Prometo que no sé com tornar-vos tot
això. Apart de les aportacions econòmiques, molt importants, la resta,
molt més important encara, és intangible i no sé pas si es pot valorar.
Per mi, sí. Ho valoro molt. I realment val molt més que tots els diners
del mon junts, que tots els objectes del valor plegats. A la fi, això
marxa, però la resta, el més important, queda i per sempre. Mereixeu les
meves reverències.
Tinc esperances de que en breu seré per casa de
forma permanent. Haurà de transcórrer un temps perquè tot torni a la
normalitat i a partir de llavors, desitjo i espero que pugui tornar
aquests sentiments, un a un, una a una, sense deixar ni oblidar a ningú.
Sí vull fer esment a dos bons amics que en el decurs d’aquest temps han
deixat d’estar entre nosaltres. Van marxar d’aquest mon i jo no vaig
poder estar al seu costat, ni dels familiars i altres amics. Quan es
reben notícies, desgraciades notícies per telèfon mentre estàs immòbil
per estar tancat, empresonat, el mal, el dolor que sents, encara és
pitjor. No sóc pas creient, no professo cap religió, però sé que ambdós
són en algun lloc en el que em poden observar i estic ben segur que han
patit i segueixen patint. Els bons amics ho són en vida i quan deixa
d’existir aquesta vida.
Per acabar tan sols us vull demanar un
darrer esforç. Si us plau, no deixeu de ser com sou. El mon necessita
persones com vosaltres. El mon està escàs de persones que tenen
sentiments que els brollen per la pell. El mon necessita persones que
reparteixin escalf, amor, per allà on vagin. No permeteu que res ni
ningú destorbi aquesta forma de ser.
Encara avui, dissabte 22 de
febrer i demà, diumenge, tinc pendent de trobar-me amb altres bons
amics. Marxaré dilluns deixant una agenda plena de compromisos per la
propera vegada, pel proper permís. I això em farà fer el viatge de
tornada a Zuera ben carregat, d’il•lusions, d’energia, de sentiments.
Us
prometo que aquests tres primers dies han estat esgotadors. Com vaig
escriure ahir a Facebook, he fet molt més que en sis mesos tancat allà.
No estic pas penedit, estic cofoi, alegre, content, esperançat. M’he
esgotat amb ganes, amb força, ho necessitava, però permeteu que sigui un
xic egoista. Tot ha sigut gràcies a aquesta gran dona que mereix el
reconeixement més gran del mon, la meva companya i esposa Marta, a la
que estimo amb tota la força, en cos i ànima i a la que respecto molt i
molt, com sempre he fet encara que ara, molt més.
Marta, t’estimo!!!
