Aquests sis dies de permís que finalitzen el proper dilluns 24 a les 5
de la tarda, moment en el que tornaré a entrar a Zuera, han representat
per a mi, molt més del que em pensava, encara que ho sospitava.
El
més important ha estat el poder passar aquests dies al costat de la meva
estimada companya i esposa, Marta, la dona a la que mai, però mai,
podré agrair ni recompensar el gran,
enorme sacrifici que ha fet. Ha patit de valent una situació en la que
ens hem trobat, de forma sobtada, que va començar el 23 de desembre de
2012, que va saber per una telefonada d’un guàrdia civil de Ceuta,
gairebé a les 10 de la nit, en la que de forma freda, sense cap
sentiment, li comunicava que havia estat detingut per un delicte contra
la salut pública. Una telefonada de menys de 3 minuts.
Tots i totes heu estat al cas per la feina que ha fet, per la forma que ha portat tot aquest afer, amb molta pena, amb molt patiment, amb moltes llàgrimes vessades, amb dolor, no tan sols del cos sinó de l’ànima, amb indignació, amb, amb, amb...
En el decurs d’aquests 14 mesos que he quedat incomunicat hem parlat per telèfon i ens hem posat al dia, del dia a dia de cadascú, de què anava succeint a casa, al seu entorn, dels seus neguits, del seu dolor, en telefonades de 5 minuts cadascuna i amb un màxim de 10 setmanals.
Ens vàrem retrobar, personalment, el dia del judici a Ceuta. Mentre un policia nacional m'acompanyava a la sala, emmanillat, la vaig veure en un banc del passadís, amb el seu somriure habitual i quan els nostres ulls es van creuar, vaig veure que estava molt guapa, amb els ulls expressius com sempre. Ens vàrem enviar mútuament un “t’estimo”, un petó, però res més. No ens podíem acostar ja que ella era testimoni i jo l’encausat. Aquells segons, van ser els mes llargs i curts que mai he viscut, però el suficientment importants com per recuperar les energies per entrar en la sala en la que m’esperaven la jutgessa, la fiscal, periodistes, molta gent i la meva advocada, en la que se celebraria el judici per demostrar la meva innocència.
A partir d’aquells moments, el mon em va tornar a caure al damunt, vaig haver de respondre una bateria de preguntes, vaig sentir calfreds en veure la fredor d’aquell acte, fins que va arribar el moment que ella, Marta, entrava per declarar, respondre més preguntes. Va seure en un banc, al costat, separats per un metre. Ens vàrem mirar, ens vàrem enviar un altre petó i un somriure. No entraré en es detalls del judici.
En acabar, vàrem sortir i el policia ens va deixar estar plegats uns 20 minuts, sense manilles. Uns 20 minuts que van semblar una eternitat per ambdós, que ens va permetre abraçar-nos. Ens volíem explicar un munt de coses, parlàvem ràpid per aprofitar aquells minuts, ens vàrem besar molts cops, ens tornàvem a abraçar, fins que ens van separar perquè a mi m’emmanillaven de nou i ens havíem d’allunyar. Vaig tornar cap a la presó.
Han anat passant els dies, però el 6 d’agost de 2013, uns bons amics, la van portar a Zuera i vàrem estar plegats dues hores. Com ens va succeir abans, en aquell temps ens ho volíem explicar tot. Us haig de confessar que van ser les dues hores més intenses de la meva vida, de les nostres vides.
Ja no ens hem tornat a veure fins el passat dimarts 18 de febrer de 2014 quan desprès de creuar un nombre indeterminat de portes vaig arribar a la sortida. Allà era ella, Marta, amb el seu riure habitual, amb els seus ulls.
No sabia com seria la meva tornada, breu, a Sant Cugat. Tenia dubtes de la reacció de les persones encara que coneixia per Marta que la solidaritat, el suport de les persones del nostre primer entorn era impensable, però ho era també del segon entorn, del tercer i així fins arribar a punts molt llunyans de casa nostra. La realitat viscuda ja la coneixeu pels comentaris que he anat deixant a Facebook i a Twitter. Sou tots i totes extraordinaris, incondicionals, brillants. No cal m’estengui molt perquè les mostres d’afecte rebudes són en aquests espais oberts que abans he indicat.
Sí que vull dir-vos que quan Marta i jo vàrem decidir unir les nostres vides fa ja quasi vint anys, estava plenament enamorat i l’estimava moltíssim. Llavors creia que era la dona ideal, amb caràcter, ferma, amb idees, alegre. El decurs del temps viscut plegats m’ho ha confirmat molt més i això em feia estimar-la més, més i més. Ara, amb el que tenim, això queda curt. M’ha demostrat que mereix molt més, que encara haig de fer molt més per ella, que l’haig d’estimar molt més i així és. Als meus 64 anys torno a estar enamorat com mai, sense haver-ho deixat d’estar. Com si aquesta situació pogués créixer, que no sé si hi ha graus d’enamorament, però us confesso que el meu és el màxim.
Marxo, marxaré dilluns, amb una il•lusió renovada, recarregada, amb força energia perquè en breu tornaré a repetir aquesta experiència, en la que tornaré a gaudir de 6 dies més. Aquesta finestra que no queda tancada m’ha aportat aire fresc i renovat que he respirat aquests dies. He rebut una injecció de vitalitat, d’amor incondicional, d’amistat, d’emocions, de suport. He vist els ulls de moltes persones com humitejaven, he rebut les vibracions en les abraçades, he rebut molt, molt. I també l’amor i l’estimació de la persona a la que vaig estimar, estimo i estimaré com mai, com no podeu arribar a pensar, Marta.
Potser hi ha qui pensi que les meves paraules són tan sols pel que ara mateix ens pertorba, però no ho creieu pas. Ens hem estimat des de sempre i els que ens coneixeu, ho sabeu. Però ara, avui, ho he volgut explicar. Ho he volgut llençar als quatre vents perquè arribi arreu el mon i molt més. Quan Marta i jo ens vàrem conèixer, ara ja fa 22 anys, ja si podia veure que arribaríem a bon port com ha sigut. Confirmo la frase aquella: “Darrera un home important hi ha una gran dona”. En el meu cas no sóc pas important però sí tinc una gran dona que a més és important.
No deixaré d’agrair a tothom el seu esforç, el suport, l’escalf, les paraules en els moments adequats. Prometo que no sé com tornar-vos tot això. Apart de les aportacions econòmiques, molt importants, la resta, molt més important encara, és intangible i no sé pas si es pot valorar. Per mi, sí. Ho valoro molt. I realment val molt més que tots els diners del mon junts, que tots els objectes del valor plegats. A la fi, això marxa, però la resta, el més important, queda i per sempre. Mereixeu les meves reverències.
Tinc esperances de que en breu seré per casa de forma permanent. Haurà de transcórrer un temps perquè tot torni a la normalitat i a partir de llavors, desitjo i espero que pugui tornar aquests sentiments, un a un, una a una, sense deixar ni oblidar a ningú.
Sí vull fer esment a dos bons amics que en el decurs d’aquest temps han deixat d’estar entre nosaltres. Van marxar d’aquest mon i jo no vaig poder estar al seu costat, ni dels familiars i altres amics. Quan es reben notícies, desgraciades notícies per telèfon mentre estàs immòbil per estar tancat, empresonat, el mal, el dolor que sents, encara és pitjor. No sóc pas creient, no professo cap religió, però sé que ambdós són en algun lloc en el que em poden observar i estic ben segur que han patit i segueixen patint. Els bons amics ho són en vida i quan deixa d’existir aquesta vida.
Per acabar tan sols us vull demanar un darrer esforç. Si us plau, no deixeu de ser com sou. El mon necessita persones com vosaltres. El mon està escàs de persones que tenen sentiments que els brollen per la pell. El mon necessita persones que reparteixin escalf, amor, per allà on vagin. No permeteu que res ni ningú destorbi aquesta forma de ser.
Encara avui, dissabte 22 de febrer i demà, diumenge, tinc pendent de trobar-me amb altres bons amics. Marxaré dilluns deixant una agenda plena de compromisos per la propera vegada, pel proper permís. I això em farà fer el viatge de tornada a Zuera ben carregat, d’il•lusions, d’energia, de sentiments.
Us
prometo que aquests tres primers dies han estat esgotadors. Com vaig
escriure ahir a Facebook, he fet molt més que en sis mesos tancat allà.
No estic pas penedit, estic cofoi, alegre, content, esperançat. M’he
esgotat amb ganes, amb força, ho necessitava, però permeteu que sigui un
xic egoista. Tot ha sigut gràcies a aquesta gran dona que mereix el
reconeixement més gran del mon, la meva companya i esposa Marta, a la
que estimo amb tota la força, en cos i ànima i a la que respecto molt i
molt, com sempre he fet encara que ara, molt més.
Marta, t’estimo!!!
