Una cosa tan habitual com tallar-se les ungles és quelcom impossible de fer a la presó de Can Brians. Potser semblarà una anècdota, però és només la punta de l'iceberg de la situació desesperada que està vivint el meu amic Miquel Quintana des de que va ser traslladat de la presó de Zuera a Can Brians fa aproximadament un mes.
Aquest dissabte, en una visita a la presó, vaig poder fer-me una idea de quina mena de centres penitenciaris està tolerant el conseller de Justícia, Germà Gordó i en quines condicions ha de complir condemna en Miquel per un delicte pel qual poso la mà al foc que no ha comès. Confinaments en una cel·la de deu metres quadrats d'un barracot durant més de setze hores diàries, dutxes fredes en lavabos comunitaris on els reguerots d'aigua rovellada podreixen les parets, menjar que no donaríem ni a un gos famolenc tot servit de manera poc o gens higiènica...
Però a Can Brians hi ha uns altres condemnats: els funcionaris de la presó, treballadors amb un sou precari i que ja han perdut més de 12.000 euros amb retallades de sou i pagues. Uns treballadors que, malgrat això, intenten que els pas dels dies i les hores d'en Miquel en aquest calvari sigui una mica més suportable perquè saben que és innocent, perquè tenir allà algú com en Miquel els dóna l'esperança que entre tanta maldat hi pot haver un raig de llum i perquè entenen millor que ningú que tenim uns irresponsables polítics que treballen incansablement per tenir unes presons cada dia més tercermundistes.
Mercè Escarrà i Caudet
