Estic molt emocionat, però molt, molt, molt. Penseu que per a mi, per a Marta Ponsa,
les mostres d'afecte de la gent que em trobo per Sant Cugat són
increïbles. No podia pas pensar que la gent em fes una rebuda com
aquesta. Petons, abraçades, fins i tot alguna persona que en veure'm se
li ha trencat la paraula i això m'ha produït el mateix efecte. Ara
mateix he anat a fer un encàrrec, que en altres
moments hauria estat uns quinze minuts. Avui he estat gairebé 45
minuts. Cada cert nombre de passes m'aturen persones per donar-me
mostres d'afecte, de suport emocional, d'oferiment pel que calgui. Això
em dóna molta més força per tornar el proper permís. Telefonades per
quedar i anar a prendre un cafè, cervesa, anar a dinar, a sopar, ... Que
en són de grans aquestes persones!!! Avui, un amic ha llegit que anava a
la Ràdio i m'ha esperat a la porta, al carrer, ens hem abraçat i hem
anat a prendre cafè. Mentre érem a la terrassa, per poder fumar (està
clar), en deu minuts m'he llevat uns 7 o 8 cops per saludar a qui per
allà passava. Em sento molt estimat, però molt. Mai hauria pogut pensar
això. Ara mateix he parlat amb un altre bon amic, molt conegut per quasi
tothom, i m'ha confessat que tenia dubtes de com reaccionaria la gent
de Sant Cugat. Ha quedat gratament sorprès i bocabadat perquè no ho
pensava. Com nosaltres, Marta i jo. Gràcies, gràcies, moltes gràcies.
Tinc molta gent amb mi i això em fa més fort, ens fa forts. No podré mai
retornar aquest afecte i suport encara visqui mil anys.
