M'he assabentat per Marta que s'ha fet
un bloc per la meva causa i en el que esteu fent donatius per
ajudar-nos a resoldre aquests greus moments que estem vivint. Uns
moments que a la vista de la sentència que m'han imposat poden ser
una eternitat, greu i llarga eternitat, ja que mai a la meva vida
havia pensat que podria, podríem trobar-nos així. Creieu-me quan us
dic que estic molt agraït i que si en lloc d'escriure hagués de
parlar, no podria fer-ho perquè se'm quedaria la veu totalment
trencada.
Viure aixo és molt dur i no tan sols
per mi sinó per la meva estimada Marta i per en Marc, el nostre
fill, i per na Empar, la meva futura jove, com per tantes i tantes
persones, amics i coneguts. La sentència em condemna a 3 anys i 3
mesos de presó per un delicte que no he comès i que seguiré negant
fins a la fi de la meva vida. Encara avui no he despertat d'aquest
mal son i no sé si sóc conscient del temps que em queda per estar
privat de llibertat, però el que sí tinc clar és que per tal de
que tot aquest temps no representi una doble condemna, necessito
estar en una presó del meu País, de la meva terra, de Catalunya.
Això em permetria estar més proper a casa meva, a la meva família,
a les amistats i no hauríem de patir per veure'ns.
Els contactes amb l'exterior són molt
limitats i controlats. Telefònicament, només disposo de 50 minuts a
la setmana, deu telefonades d'un màxim de 5 minuts cadascuna, als
números de telèfon que he demanat em siguin aprovats i dels que cal
presentar factura per verificar siguin reals i de qui s'ha dit que
són. Quan a les visites es poden fer de dos formes. Les anomenades
comunicacions, que són d'un màxim de 40 minuts i en una sala en la
que no hi contacte amb les persones ja que les converses són per un
telèfon i a través d'un vidre gruixut. A més, cal que abans de
rebre a cap persona, hagi facilitat les seves dades personals i sigui
dins de la llista dels acceptats i aprovats.
També es poden fer els anomenats “vis
a vis” que poden ser familiars i íntims, amb familiars directes,
esposa, fills, pare, mare i res més, quedant fora la resta de
persones. Aquesta modalitat admet només un cada quinze dies. Tot
aixo a uns 650 quilometres de distància i a unes 7 hores de viatge
per aquestes dues hores.
Per tot això tinc clar que haig d'anar
a Catalunya, encara que la meva advocada ja em va dir que les
possibilitats són gairebé nul·les, amb moltes i greus dificultats
per raons pròpies de la Generalitat, qui té la competència sobre
les presons catalanes. Jo ja he fet una part d'aquesta tasca. He
escrit al president Mas; al diputat Carles Campuzano; a Pere Soler,
director general de presons de Catalunya; a Ernest Benach,
expresident del Parlament de Catalunya i a Javier Nistal, director
general d'Institucions Penitenciaries a Madrid, exposant-los-hi ei
meu cas i espero que la seva actuació em
permeti assolir aquesta fita.
Ara, tan sols caldria que des d'aquest
bloc es faci quelcom entre tots i totes per ajudar-me, per
ajudar-nos. No sé que cal fer però sé que ho fareu. Repeteixo que
estic agraït, mot agraït amb tothom. No sé pas com però us ben
garanteixo que aquests favors els tornaré, encara hagi d'anar casa
per casa fent-vos les tasques domestiques pel temps que calgui. De
totes formes, quan pugui tenir el meu cap un xic menys ennuvolat,
espero tenir més idees.
Una forta abraçada a tothom, millor,
moltes i fortes abraçades.
