Si faig una comparació entre el meu estat anímic entre el dia 23 de
desembre de 2012, quan vaig ser detingut o l’endemà, quan vaig ingressar
per primer cop a la meva via en una presó amb l’estat d’aquests dies de
permís, confesso que no tenen res a veure. Llavors, la foscor, el
bloqueig mental, la sensació de sentir-me com qualsevol cosa
insignificant, sense cap valor, amb la
dignitat perduda i ara, malgrat que tot no està superat, penso que estic
arribant a ser una nova persona, amb ganes de sobreviure, ganes de fer,
ganes de tornar per engegar la vida que ha quedat aturada aquests
mesos. Si veig el passat, giro el cap, veig un llarg temps viscut sense
vida, ara aquesta vida, nova vida la veig un xic més endavant d’on ara
sóc i ja tinc la sensació de que amb la punta dels dits ja la puc
sentir.
Aquests mesos viscuts mai quedaran en l’oblit, sempre
aniran amb mi, com una cicatriu ben visible perquè realment han anat
fent un forat en el meu cor, en l’ànima, en el cervell. He fet molt per
portar una vida normalitzada i això ha estat gràcies a les moltes
tasques que han ocupat el temps i això ha suposat un bàlsam que ajudava a
que la ferida arribés a cicatriu. Com he dit en altres ocasions i no em
cansaré de dir-ho, el meu patiment era doble. Una gran part era perquè
aquí havia quedat sola la meva estimada Marta, amb en Marc i tantes
altres persones que estaven patint molt més que jo aquesta situació
esdevinguda de sobte, en menys de 30 minuts. L’altra part era el
patiment personal, primer pel cas i segona perquè allà quedes totalment
incomunicat, discapacitat, sense possibilitats de fer res més que poder
telefonar i parlar els cinc minuts. Uns minuts que són glòria, que són
joia, que donen alè, que permeten escoltar la veu de la persona estimada
a la que fa mesos que no veus.
Ara, tot comença a tenir un caire
diferent ja que haver trepitjat el carrer, haver estat a casa, haver
compartit espai i temps amb els meus, amb Marta i Marc, em porten més
calma, menys neguit, una nova visió més clara de que el futur aviat
deixarà de ser-ho per tornar-se en un present. Tinc clar i això no ho
puc oblidar ni oblidaré mai que el vostre suport, el de tothom que ha
estat al nostre costat ha servit de molt i no tant per a mi, sinó per
Marta i Marc. Com he dit en altres ocasions, sempre he cregut en les
persones i aquesta idea s’ha refermat fins a l’infinit en veure com
molts i moltes heu reaccionat. I ja no parlo de les aportacions
econòmiques que heu fet, que valen molt més del que representa el valor
del diner, sinó les altres aportacions, les morals, les d’afecte, les de
suport vital que heu fet arribar i encara seguiu fent que arribin. Els
dies tenen 24 hores però vosaltres els heu convertit en moltes més. Una
hora d’estada amb qualsevol de vosaltres, acompanyat de Marta, ens ha
representat un temps llarg i apreciat. El temps ha anat passant com fa
sempre però per nosaltres era com si s’hagués aturat.
Tinc moltes
esperances dipositades en aquest futur que començarà el proper dilluns a
les 5 de la tarda quan torni a entrar a Zuera. A partir d’aquell
moment, els segons seran la meva mesura del temps perquè el cor i el
cervell em diuen que ben aviat puc tornar per quedar-me. Ja no tornaré
cap a Zuera, cap a la presó i llavors veuré i gaudiré d’una nova vida
que hauré de tornar a inventar per recuperar el perdut. Una pèrdua
econòmica que intentaré refer amb totes les meves forces però amb la
garantia de que tindré ja per sempre al meu costat a la persona que més
he estimat, estimo i estimaré, Marta. Però sense oblidar-me de tots i
totes, dels que heu fet costat, dels que amb un gran “Bon dia” escrit en
una piulada a Twitter o a Facebook donen vida i realitat a la nostra
vida. Hi ha moments en els que penso que tot això cal dir-ho en veu
alta, amb valentia i perquè arribi a tots els racons del món. I també
penso que arribarà el moment en el que podré explicar-ho perquè ajudi a
altres persones que estiguin en situacions similars. La força de les
persones, dels éssers humans, val més, molt més que milers, milions de
paraules, que en molts casos són dites sense més. La bondat es porta
dins des que naixem però no a tothom els surt després, els queda dins i
en molts casos se’ls torna maldat. I amb això em refereixo a un parell
de persones que de forma anònima m’han fet arribar sengles cartes,
escrites amb ordinador, amb noms falsos, sense signar, amb un trist “un
bon amic” han intentat fer-me mal. Sapigueu que les he trencat en milers
de pedaços, les he fet miques i les he deixat en el contenidor de la
brossa. Heu intentat, repeteixo, fer-me mal, fer-nos mal però no ho heu
assolit. Haig de dir que han trasbalsat el meu ànim, el meu cor, el meu
cervell, però finalment he recuperat el seny i, malgrat la petita
ferida, la cicatriu no és visible. Heu de saber que per fer mal cal
saber. No tothom en sap i menys els que inventeu històries sabent que no
podré des d’allà, desvetllar, resoldre, verificar, saber. M’heu fet
trontollar però aquella mena de manca de fermesa, de força per estar
dempeus, que inicialment em provocava uns núvols negres al cap, han
marxat i ja veig el sol. No sé pas qui sou ni quina era la vostra
intenció però no heu aconseguit la fita que us havíeu proposat. No sé
pas qui sou però us dic que no en tinc ganes de saber-ho. Sou anònims i
això, en el meu cor, vol dir que no existiu. Tampoc vull saber ni
conèixer-vos. Potser el mal que intentàveu fer se us tornarà cap a
vosaltres i llavors patireu molt més del que pensàveu que jo podria
patir.
Bé amics i amigues, no tenia clar si havia d’explicar-vos
aquest assumpte però ho he fet perquè tingueu clar que hi ha persones
dolentes, persones que tenen el cor quasi desfet de ràbia, de maldat.
Tan sols us demano que seguiu així, amb nosaltres, al nostre costat i
plegats, potser, algun dia desvetllarem aquests malfactors i maldestres
que volen aprofitar qualsevol moment per fer mal.
Pensem, des
d’ara, en el que he dit abans. Tinc un futur proper que farà que tot
giri en un sentit positiu per a tothom, que portarà una nova vida per
nosaltres, sobretot per Marta, per Marc i per mi. Seguirem estant en
contacte, ens veurem, ens parlarem per veu o gràcies a les noves
aplicacions mòbils. I això és el més important. Us estimo a tots i
totes, us estimem perquè heu demostrat que si en algun moment havíeu dit
que éreu amics i amigues, veritablement ho sou. I això val molt més que
res.
