El passat 21 d'abril vaig llegir a l'edició digital de La Vanguardia que la família de Miquel Quintana alertava del seu deteriorament físic i anímic a la presó de Can Brians. Allà hi compleix condemna per un delicte contra la salut pública que ell sempre ha negat. I jo me'l crec. O no recordeu els joves del Maresme que tornaven del París-Dakar i els van omplir el camió de droga? Doncs això.
Al Miquel Quintana el vaig conèixer quan tots dos érem militants de Convergència Democràtica de Catalunya. Ràpidament, i malgrat la diferència generacional de 30 anys que ens separa, va sorgir entre tots dos una bonica amistat que encara perdura. En Miquel és una de les ments analítiques més lúcides que he conegut i, no debades, el seu blog d'anàlisi política va arribar a ser el més llegit de tot Catalunya i una guia per entendre temps convulsos per als qui vam estar a peu del canó durant els governs del presidents Maragall i Montilla.
Ahir vaig anar-lo a veure a Can Brians preocupat pel què vaig llegir a La Vanguardia. Entre aquelles quatre parets vaig copsar com d'un dia per l'altre, sense que t'ho esperis, un parell de guàrdies civils i un parell de marroquins ben conxavats et poden arruïnar ben bé la vida. I la indignació esdevé màxima quan aquell al qual li exigies que ensenyés els comptes del partit als consells nacionals ––i ara és Conseller de Justícia–– et fa la vida impossible perquè no puguis gaudir del tercer grau que et correspon per Llei.
